Los olvidados

Fa pocs dies vaig tenir la sort de veure Los olvidados, una pel·lícula magnífica dirigida per Luis Buñuel el 1950. Es tracta d'un film que exposa la crua realitat d'un barri marginal a Ciutat de Mèxic. Els protagonistes són joves delinqüents, violents i desamparats, atrapats per la pobresa.

Darrerament no parem de sentir que els índexs de pobresa a casa nostra han augmentat, que cada vegada hi ha més persones que passen gana. És a dir, realitats inimaginables fa només cinc anys i ara presents per culpa de la crisi econòmica.

Fóra bo que els responsables polítics es preocupessin d'aquest problema, que cada vegada afecta a més persones del nostre entorn, i que deixessin de banda altres qüestions. A la propera campanya electoral s'hauria de parlar en profunditat de la qüestió social abans que de la qüestió nacional. 

I finalment no ens oblidéssim tampoc de les persones joves que estan marxant a treballar a l'estranger. Tenim un altre problema de cara al futur de Catalunya, sigui com estat propi, lliure associat, federal o com autonomia. L'estat del benestar és el que realment està en joc.

Mediterrània

L'Empordà deu el seu nom a la colònia grega d'Empúries. Aquesta terra també va veure els romans i molts segles després va veure néixer dos genis catalans: Josep Pla i Salvador Dalí.

El 2012 ha triomfat la cantant Sílvia Pérez Cruz, filla de Palafrugell. Membre del conjunt femení de nou flamenc Las Migas, ha col·laborat amb artistes com el guitarrista Toti Soler i enguany ha editat el seu primer disc en solitari, 11 de novembre.

La vaig descobrir a la gala del català de l'any (Joaquim Mª Puyal) i va tornar a brillar al concert contra la sida al Palau Sant Jordi. Som davant d'una artista 100% mediterrània, que podria passar per israeliana, grega, italiana, marsellesa, mallorquina, llevantina o andalusa. Ja sé que les comparacions són odioses, però és com una Maria del Mar Bonet amb accent flamenc. Us deixo amb una havanera cantada amb tot el sentiment.

Dissolució

Els que em coneixen des de fa temps saben que sóc un perico de cap a peus, tot i que, la veritat és que he deixat de ser seguidor del RCD. Espanyol de Barcelona perquè ja no segueixo el futbol com abans.

Aquest distanciament ve de lluny, no és d'ara que anem els útims de la Lliga amb un punt. El distanciamnet cap al meu club crec que va començar fa uns cinc anys i possiblement per cap motiu concret. Devia ser allò que es diu dels cicles vitals. O sigui, que arriba un moment que et canses d'una cosa i t'interessa més una altra.

L'Espanyol sempre ha tingut una història complicada, plena de convulsions. I no ens enganyem: la culpa és nostra i de ningú més. De les maleïdes famílies del club, que han dirigit la institució des del principi amb polítiques força equivocades. Sí, les famílies de l'Espanyol, una mena de coto cerrado com diuen en castellà, que s'han carregat el club a base de malvendre jugadors, de comprar encara pitjor, de deutes i més deutes...

La última mala jugada del Consell ha estat no escoltar el clam de la graderia, d'una afició cansada de disgustos que no es mereix un president amb cara de psicòpata. Sí, aquest president sembla que vol resistir a la trinxera i avui ha anunciat que no té cap intenció de deixar el càrrec.

L'única solució, la sortida més digna que hi veig és que a la propera assemblea es dissolgui la institució. Amics pericos: com deia la cançó, The dream is over.