"El casado casa quiere". Aquesta dita popular podria resumir l'argument d'El pisito, una obra mestra dirigida per l'italià Marco Ferreri. La pel·lícula s'emmarca en el neorealisme cinematogràfic, moviment aparegut després de la Segona Guerra Mundial, que es preocupava dels problemes de l'individu del carrer.
Una parella de nuvis que ja porten dotze anys sortint, no troben la manera de casar-se i d'anar a viure junts. La situació cada vegada és més desesperant -sobretot per la Petrita (enorme Mary Carrillo)- i no convida massa a l'optimisme. Pel que fa al Rodolfo (José Luis López Vázquez) és un home resignat, amb poca empenta i bastant dominat per la Petrita.
Ella viu en un pis compartit amb sa germana i companyia. Ell ho fa de rellogat d'una àvia a punt de morir, en un pis més gran també compartit amb un callista i amb una dona de la vida. Només hi ha una solució: en Rodolfo ha de casar-se amb l'àvia i esperar que l'àvia mori aviat per a poder heretar la seva part del pis.
El 1958, l'any del film, Espanya era a punt d'entrar en un període de prosperitat econòmica, després de molts anys de fam, misèria i subdesenvolupament. Era l'època dels primers SEAT 600, el símbol del consum de la naixent classe mitja espanyola. Algunes llars del país ja tenien televisor; però la crua realitat era que molta gent encara vivia en barraques o en "pisos patera".
I el problema de la vivenda aniria a més la dècada dels seixanta, fruit de l'aparició de barriades d'immigrants a les grans ciutats com Barcelona o Madrid.
Hi ha una escena de la pel·lícula que il·lustra perfectament la situació de l'habitatge. Veiem com la parella protagonista arriba en tramvia a un barri de les afores que és ple de blocs de pisos de nova creació. La imatge és esfereïdora: blocs altíssims -sorgits enmig del no res- que anul·len l'individu...
Malauradament les coses no han canviat tant. Els "pisos patera" d'immigrants, els desnonaments, el preu elevat de la vivenda, segueixen estant a l'ordre del dia. Per tot això i per reivindicar la validesa i la qualitat del cinema espanyol, us recomano que contempleu El pisito.
Director: Marco Ferreri, Isidoro M. Ferry Intérpretes: Angel Alvarez, Concha López Silva, José Cordero, José Luis López Vázquez, María Luisa Ponte, Mary Carrillo Título en VO: El pisito País: España Año: 1958. Duración: 87 min. Clasificación: Todos los públicos Género: Comedia Color o en B/N: Blanco y Negro Guión: Rafael Azcona, Marco Ferreri Fotografía: Francisco Sempere
Música: Federico Contreras
Una parella de nuvis que ja porten dotze anys sortint, no troben la manera de casar-se i d'anar a viure junts. La situació cada vegada és més desesperant -sobretot per la Petrita (enorme Mary Carrillo)- i no convida massa a l'optimisme. Pel que fa al Rodolfo (José Luis López Vázquez) és un home resignat, amb poca empenta i bastant dominat per la Petrita.
Ella viu en un pis compartit amb sa germana i companyia. Ell ho fa de rellogat d'una àvia a punt de morir, en un pis més gran també compartit amb un callista i amb una dona de la vida. Només hi ha una solució: en Rodolfo ha de casar-se amb l'àvia i esperar que l'àvia mori aviat per a poder heretar la seva part del pis.
El 1958, l'any del film, Espanya era a punt d'entrar en un període de prosperitat econòmica, després de molts anys de fam, misèria i subdesenvolupament. Era l'època dels primers SEAT 600, el símbol del consum de la naixent classe mitja espanyola. Algunes llars del país ja tenien televisor; però la crua realitat era que molta gent encara vivia en barraques o en "pisos patera".
I el problema de la vivenda aniria a més la dècada dels seixanta, fruit de l'aparició de barriades d'immigrants a les grans ciutats com Barcelona o Madrid.
Hi ha una escena de la pel·lícula que il·lustra perfectament la situació de l'habitatge. Veiem com la parella protagonista arriba en tramvia a un barri de les afores que és ple de blocs de pisos de nova creació. La imatge és esfereïdora: blocs altíssims -sorgits enmig del no res- que anul·len l'individu...
Malauradament les coses no han canviat tant. Els "pisos patera" d'immigrants, els desnonaments, el preu elevat de la vivenda, segueixen estant a l'ordre del dia. Per tot això i per reivindicar la validesa i la qualitat del cinema espanyol, us recomano que contempleu El pisito.
Director: Marco Ferreri, Isidoro M. Ferry Intérpretes: Angel Alvarez, Concha López Silva, José Cordero, José Luis López Vázquez, María Luisa Ponte, Mary Carrillo Título en VO: El pisito País: España Año: 1958. Duración: 87 min. Clasificación: Todos los públicos Género: Comedia Color o en B/N: Blanco y Negro Guión: Rafael Azcona, Marco Ferreri Fotografía: Francisco Sempere
Música: Federico Contreras
