2013: rampellut, esquerp i feixuc

NADAL, RES A CELEBRAR

El Nadal em toca els collons. No us repetiré el típic argument dels crítics: Nadal, festa consumista. No, jo vaig més enllà. Aquesta festa ja no té cap sentit. Però si cada cop hi ha menys cristians!

Hi ha molts elements que em repugnen. Primer, els maleïts dinars o sopars d'empresa, on has de veure a la gent que veus cada dia i representa que tothom està de bon rotllo, almenys unes hores...

Després hi ha un tema feixuc: fer regals a família, amics, coneguts, saludats o companys de feina (amic invisible). I si no saps què cony regalar?

Bé, ja som al dia 24 a la nit: primera trobada familiar. Sort que és un sopar i per tant, la duració és limitada (quatre hores com a màxim). A l'endemà, dinar de Nadal i primera gran fartanera a base de rostit o carn d'olla i torrons, neules, polvorons...

Calla, que el 26 és Sant Esteve i potser toca veure les mateixes cares del 24 i del 25, i jalar, jalar i jalar fins l'extenuació! Ai que vomito de tants canelons!

Nit del dia 31. La nit més trista de l'any. S'acaba l'any, sóc un any més gran: PER QUÈ ESTEU CONTENTS, PER QUÈ TANTA ALEGRIA?? No ho entenc... A l'endemà, dinar d'any nou i l'enèsima fartanera. 

Del dia 1 al dia 6, als països desenvolupats, avançats i rics de l'hemisferi Nord (no al nostre, esclar), ja no estan per festes ni per òsties. Nosaltres, en canvi, seguim amb la ressaca, seguim vomitant a la taula, seguim comprant regals i seguim treballant a mig gas perquè no necessitem aixecar un país.

Que us vagi bé!

I si els maies tinguessin raó?

A la darrera entrada del blog, del 25 d'octubre passat, vaig començar parlant-vos de Mèxic, concretament de Los olvidados de D.F. que apareixien a una pel·lícula de Luis Buñuel.

Molts segles abans, la civilització maia, que ocupava bona part de l'actual Mèxic, va predir que el món s'acabaria el 21 de desembre de 2012. I si tinguessin raó?

Ahir va destapar-se una nova corruptela municipal, aquesta vegada a Sabadell, quan encara ressona l'escàndol pel Cas Palau... És la dinàmica de l'agenda política: campanyes electorals, eleccions, casos de corrupció, declaracions polèmiques de tant en tant, baralles dins i fora dels partits polítics i incompliment de quasi totes les promeses electorals.

Si els maies tinguessin raó s'acabarien les estafes dels bancs, la corrupció política, l'atur, les retallades i les vagues inútils. Ens estalviaríem la propera pel·lícula de Woody Allen, les tertúlies futboleres, les sèries de TV3, el proper hit de Georgie Dann, les calçotades i els programes de cotilleo. No caldria patir mai més.

Mentre esperem què passa el 21-D, gaudim amb un artista d'origen mexicà que ens va deixar fa molts anys. Aquesta música ressucita un mort!

Los olvidados

Fa pocs dies vaig tenir la sort de veure Los olvidados, una pel·lícula magnífica dirigida per Luis Buñuel el 1950. Es tracta d'un film que exposa la crua realitat d'un barri marginal a Ciutat de Mèxic. Els protagonistes són joves delinqüents, violents i desamparats, atrapats per la pobresa.

Darrerament no parem de sentir que els índexs de pobresa a casa nostra han augmentat, que cada vegada hi ha més persones que passen gana. És a dir, realitats inimaginables fa només cinc anys i ara presents per culpa de la crisi econòmica.

Fóra bo que els responsables polítics es preocupessin d'aquest problema, que cada vegada afecta a més persones del nostre entorn, i que deixessin de banda altres qüestions. A la propera campanya electoral s'hauria de parlar en profunditat de la qüestió social abans que de la qüestió nacional. 

I finalment no ens oblidéssim tampoc de les persones joves que estan marxant a treballar a l'estranger. Tenim un altre problema de cara al futur de Catalunya, sigui com estat propi, lliure associat, federal o com autonomia. L'estat del benestar és el que realment està en joc.

Mediterrània

L'Empordà deu el seu nom a la colònia grega d'Empúries. Aquesta terra també va veure els romans i molts segles després va veure néixer dos genis catalans: Josep Pla i Salvador Dalí.

El 2012 ha triomfat la cantant Sílvia Pérez Cruz, filla de Palafrugell. Membre del conjunt femení de nou flamenc Las Migas, ha col·laborat amb artistes com el guitarrista Toti Soler i enguany ha editat el seu primer disc en solitari, 11 de novembre.

La vaig descobrir a la gala del català de l'any (Joaquim Mª Puyal) i va tornar a brillar al concert contra la sida al Palau Sant Jordi. Som davant d'una artista 100% mediterrània, que podria passar per israeliana, grega, italiana, marsellesa, mallorquina, llevantina o andalusa. Ja sé que les comparacions són odioses, però és com una Maria del Mar Bonet amb accent flamenc. Us deixo amb una havanera cantada amb tot el sentiment.

Dissolució

Els que em coneixen des de fa temps saben que sóc un perico de cap a peus, tot i que, la veritat és que he deixat de ser seguidor del RCD. Espanyol de Barcelona perquè ja no segueixo el futbol com abans.

Aquest distanciament ve de lluny, no és d'ara que anem els útims de la Lliga amb un punt. El distanciamnet cap al meu club crec que va començar fa uns cinc anys i possiblement per cap motiu concret. Devia ser allò que es diu dels cicles vitals. O sigui, que arriba un moment que et canses d'una cosa i t'interessa més una altra.

L'Espanyol sempre ha tingut una història complicada, plena de convulsions. I no ens enganyem: la culpa és nostra i de ningú més. De les maleïdes famílies del club, que han dirigit la institució des del principi amb polítiques força equivocades. Sí, les famílies de l'Espanyol, una mena de coto cerrado com diuen en castellà, que s'han carregat el club a base de malvendre jugadors, de comprar encara pitjor, de deutes i més deutes...

La última mala jugada del Consell ha estat no escoltar el clam de la graderia, d'una afició cansada de disgustos que no es mereix un president amb cara de psicòpata. Sí, aquest president sembla que vol resistir a la trinxera i avui ha anunciat que no té cap intenció de deixar el càrrec.

L'única solució, la sortida més digna que hi veig és que a la propera assemblea es dissolgui la institució. Amics pericos: com deia la cançó, The dream is over. 

Dubtes sobre l'Estat propi

Sembla que Catalunya aviat serà independent. És necessari que el President Mas es posicioni definitivament i que comenci a fer pedagogia. Si vol un Estat propi, que ho digui. I si no, que també ho digui.

Miquel Calzada, Mikimoto, va declarar fa temps que "ja hem de pensar en l'endemà de la independència". Per mi, això és fonamental. És a dir, tenir clar quin país volem.

Convergència i Unió, suposadament, seguirà sent el partit hegemònic i per tant, l'encarregat de prendre decisions trascendentals: hi haurà exèrcit?, hi haurà ambaixades per tot el món?, què passarà amb l'organització territorial, l'educació, la sanitat, el treball, la immigració, la cultura? I sobretot, com s'utilitzaran els famosos 16.000 milions d'euros que volen cada any?

El pactisme català serà imprescindible, perquè s'hauran de posar d'acord moltes sensibiltats polítiques, inclús dins de l'independentisme: la CUP aposta pel socialisme (!) i la resta de partits (ERC, Reagrupament i Solidaritat) encara no ho sabem. Pel que fa als no independentistes (Iniciativa, PSC, PP, Ciutadans, PxC), tampoc sabem quin paper jugaran a la nova República de Catalunya. 

Molts com jo, allunyats de l'independentisme, potser ens hi aproparíem si escoltéssim propostes clares, concretes, ambicioses, com per exemple assolir la PLENA OCUPACIÓ DE TOTS ELS CATALANS. Aquesta seria la república ideal, tal com cantava Sisa fa molts anys.

Bona Diada per a tots!

Las injusticias se pagan cada vez más caras

Las últimas horas hemos visto y oído cómo un hombre ha disparado delante del Empire State Buiding de Nueva York. El asesino ha matado a su exjefa por haberle despedido un año atrás y ha provocado su propia muerte y nueve heridos por disparos de la polícia.

La reacción habitual del ciudadano corriente ante este tipo de noticias es: "se trata de un loco". Pero si después este mismo ciudadano corriente escucha que el agresor tenía 53 años, entonces añade: "quizás estaba desesperado". Y si además este ciudadano reflexiona un poco, puede llegar a decir: "quien sabe qué haría yo en su lugar".

El suceso de Nueva York recuerda al crimen de Santaló, ocurrido el 9 de febrero de 2009 en Barcelona. Aquel día Manuel Moreno ordenó el asesinato de su superior, Félix Martínez Touriño, exdirector del Centro de Convenciones Internacionales de Barcelona (CCIB), porque iba a despedirle.

Muchas veces apelamos al tópico de la condición humana para justificar o mejor dicho, entender, estos sucesos. Y más ahora, con la crisis brutal, la carestía de la vida y el miedo a perder el trabajo.

Desgraciadamente, muchos jefes siguen tratando mal a empleados que se entregan y lo dan todo por la empresa. Por favor: más respeto, más empatía y más humanidad con los buenos empleados por parte de muchos jefes. Así, probablemente, evitaremos más sucesos luctuosos como los de Nueva York y Barcelona.

L'any que ve serà millor

Em demanen que escrigui una entrada més alegre. Ja ho deia el gran Pepe Isbert a Bienvenido Mister Marshall: "¡Seamos optimistas!" 

La Neus Bernaus, l'Alba Florejachs, la Mireia Pàmies i la Vanessa Segura, malgrat els temps que corren, també ens conviden a l'optimisme. Les quatre actrius de la Sala Villarroel em van enlluernar el passat 29 de juliol al Monumental de Mataró. Crec que va ser el primer cop que una comèdia de dones em feia riure.

L'any que ve serà millor no és la típica tòpica obra de teatre feminoide, ridícula i que bàsicament ataca els homes (estil T de teatre). Res de tot això. Jo hi vaig veure una reflexió sobre el moment actual. Es tracten molts temes: el sentit de l'existència, la dificultat per trobar feina en una societat competitiva, la publicitat enganyosa, el problema de la vivenda, les relacions humanes, la maternitat... Tot amb un ritme àgil, dinàmic i amb una bona dosi d'ironia.

Sobretot descataria el treball de l'Alba Florejachs, coneguda pels seus personatges a Polònia. Té fusta de gran actriu còmica i inclús dramàtica. Podria convertir-se en la Mary Santpere del segle XXI.

És d'agrair que enmig de tanta crisi i de tanta negativitat quotidiana, encara puguem refugiar-nos en els espectacles de La Cubana, de Joan Pera Capri o d'aquestes quatre noies i que ens facin riure una estona. 

Visca l'humor català!

La Guerra Civil

Moltes vegades hem sentit a dir que la pitjor guerra és la guerra civil. Un conflicte entre els habitants del mateix país, que es coneixen massa bé. Inclús pot arribar a ser una guerra fratricida, sí, una guerra entre germans o familiars.

Molts països del món han patit conflictes semblants des de l'Antiguitat: la República romana (Cèsar vs. Pompeu entre el 49-45 a. C.); els EE.UU. a l'anomenada Guerra de Secessió (1861-1865), que va enfrontar el Nord industrialitzat amb el Sud agrícola i esclavista; Rússia després de la Revolució boltxevic del 1917; Xina (1927-1950), que va patir la guerra entre els comunistes de Mao i els nacionalistes de Chiang; els Balcans (1991-1995); Ruanda el 1994 i últimament la guerra de Líbia, que va acabar amb Gadafi.

Avui, 18 de juliol, recordem l'inici de la guerra espanyola del 36. Crec que no l'hem d'oblidar mai, però sobretot m'agradaria que es tanquessin definitivament les ferides d'aquella tragèdia.

Avui també escoltem i veiem com els tancs circulen per Damasc, la capital de Síria, un país que s'està dessagnant des de fa setze mesos per culpa de Bashar Al-Assad.

Joan Prim Prats

Aquesta setmana s'ha fet pública la mòmia del general Prim, militar i polític català del segle XIX. Els forenses volen aclarir la causa exacte de la seva mort, ara que s'apropa el bicentenari del naixement de Prim.

Reconec que la imatge em va impactar força i fa dies que no deixo de pensar-hi. Però més enllà de l'anècdota de la mòmia, val la pena que recordem aquesta figura de la nostra Història.

Joan Prim (1814-1870), fill de Reus, va ser un mite en vida gràcies al seu valor i la seva determinació. És recordat pels quadres de la Guerra d'Àfrica, on apareix damunt del cavall i aixecant el sabre. Expliquen que més d'una vegada havia lluitat a primera línia, tot i ser general.
La seva faceta com a polític encara és força controvertida. Va pertànyer al liberalisme progressista i va tenir una implicació directa en moltes conspiracions, sobretot a la dècada del 1860. La més famosa és la Revolució de setembre del 1868, coneguda com La Gloriosa, que va fer fora la reina Isabel II de Borbó i va iniciar el Sexenni Revolucionari (1868-1874).

Joan Prim és l'únic català que ha estat president del govern espanyol (1869-1870). Ara caldria aclarir per què el van matar. Hi ha vàries teories, però sembla que l'instigador va ser el duc de Montpensier, cunyat d'Isabel II. Montpensier, que havia finançat la Gloriosa i volia ser rei d'Espanya, va sentir-se traït per Prim. Aquest va escollir Amadeu de Savoia per al tro espanyol, perquè no hi volia els Borbons.

L'hispanista Ian Gibson, que acaba de publicar La berlina de Prim, creu que l'assassinat de Prim "és un cas que no es va voler resoldre". Gibson també reclama una biografia rigorosa del militar i polític reusenc que desitjava "una Espanya tranquil·la".

QUE LA SORT ENS ACOMPANYI

El portaveu del Govern català, Francesc Homs (altrament conegut com "la veu del seu amo" perquè té la mateixa veu que el President Mas), anuncia que Catalunya no pot rebutjar el projecte d'EUROVEGAS. Homs assegura que la construcció d'Eurovegas crearà 16.000 llocs de treball directes i que s'ajustarà als "usos i costums" de Catalunya. Analitzem aquests dos factors: la creació de 16.000 llocs de treball i els "usos i costums".

El Govern vol reduir l'atur (600.000 aturats) amb un complex lúdic que atreurà el millor de cada casa (més màfies, drogues, prostitució), i que tindrà un impacte ambiental al delta del Llobregat. El segon factor ("usos i costums") s'ha d'explicar perquè no s'entén. Vol dir que Eurovegas disposarà de sales per jugar a la botifarra? Que els bars serviran cigalós i trifàsics? Que l'uniforme dels treballadors serà la barretina, la faixa i les espardenyes?

Seguim amb el joc. No oblidem que un dels elements de la "marca Catalunya" o "marca Barcelona" és el FC.Barcelona, un club de futbol i per tant, un representant del joc. Potser no cal insistir tant en el joc (Bar$a, Eurovegas) i sí, en canvi, potenciar la cultura, és a dir, VENDRE MÉS I MILLOR EL PATRIMONI HISTÒRIC-ARTÍSTIC-LITERARI CATALÀ. I començar per la meva ciutat, Mataró, on molts encara desconeixen que hi ha una obra de Gaudí!

El turista que vingui a casa nostra, ja hauria de conèixer Montserrat, la Sagrada Família, Miró i Dalí; però també Empúries, la Tarragona romana, la Girona jueva, Ramon Llull, el Barri Gòtic de Barcelona, la Guerra dels Segadors, els fets de 1714, el Timbaler del Bruc, l'obra de Casas, de Rusiñol i la magnífica narrativa de Pla.

El futur de Catalunya no pot dependre del joc ni de l'atzar.

Per què?

14 de mayo de 2012.- Gorka Maneiro, parlamentario de Unión Progreso y Democracia, ha presentado una moción para que el Gobierno Vasco programe actos de homenaje para conmemorar el 75 aniversario del fallecimiento de Miguel de Unamuno, uno de los grandes intelectuales españoles de todos los tiempos.

La moción se justifica, en opinión de Maneiro, porque la consejera de Cultura se negó en el anterior pleno a homenajear la figura de Unamuno. “Consideramos un error, un despropósito, que el Gobierno no haya tenido en cuenta este aniversario y que no haya realizado ningún tipo de previsión para conmemorar el aniversario y poner en valor la obra y pensamiento de Unamuno”, ha declarado.

Gorka Maneiro destaca que “Unamuno es uno de los escritores más importantes de la generación del 98, una de las figuras intelectuales españolas del siglo XX y de todos los tiempos. Por eso nos parece incomprensible que el Gobierno no haya promovido ninguna acción de reconocimiento y homenaje". 

Em pregunto per què no volen fer-li cap homenatge. Suposo que Unamuno encara molesta tothom perquè és un esperit lliure. No combregava amb el nacionalisme basc ni amb cap ideologia concreta.

Nascut a Bilbao i sobretot recordat com a rector de la Universitat de Salamanca, era un savi independent, valent ("Venceréis pero no convenceréis" va dir-li al legionari Millán-Astray) i ple de contradiccions.

Aquestes declaracions dels darrers mesos de 1936 són posteriors a l'incident amb Millán-Astray i crec que val la pena recordar-les:

"Cualquier día me levantaré —pronto— y me lanzaré a la lucha por la libertad, yo solo. No, no soy fascista ni bolchevique; soy un solitario."

"Y aquí está mi pobre España, se está desangrando, arruinando, envenenando y entonteciendo..."

VISCA LA FILOSOFIA!

José Ortega y Gasset, filòsof espanyol i un dels pensadors més rellevants del segle XX, va escriure La rebelión de las masas el 1927. Just abans del Crack del 29 i de la Gran Depressió. 

El títol del llibre ens pot fer recordar el moviment dels indignats del 15-M, però no va per aquí la cosa. Essencialment l'autor va manifestar que cada cop més, el món estaria dirigit per mediocres. La filosofia ens ensenya a veure el món i aquest llibre n'és un bon exemple.

Ortega y Gasset creia que la democràcia liberal estava seriosament amenaçada pels règims totalitaris comunista i feixista. La qüestió era que les majories vulgars estaven guanyant la partida a les minories selectes. Ortega defensava la preeminència dels governs d'aristòcrates, és a dir dels més preparats, dels més qualificats, dels millors, per sobre dels governs dels hombre masa, és a dir dels mediocres. Per tant, denunciava que individus rudes i vulgars com Stalin a Rússia i Mussolini a Itàlia, haguessin accedit al control de l'Estat i del govern, respectivament.

Ara, el 2012, Argentina està dirigida per una populista i per un economista amb mànigues de camisa, Síria està dirigida per un sanguinari i Espanya està encapçalada per un troglodita caçador d'elefants. Les coses no han canviat tant...

Llegiu Ortega. Us farà pensar en la misèria econòmica, política i cultural de l'actualitat.

Existencia poliédrica en busca del Equilibrio

Vivimos una existencia poliédrica en busca del equilibrio. Somos insignificantes. Somos gotas en el Cosmos. Y lo peor es que somos conscientes de ello.
Mi reflexión no es pesimista, sino que es realista. Admitámoslo. Llenamos nuestra existencia de ocupaciones, de preocupaciones absurdas, de celos, de recelos, de envidias. Se trata de llenar la estadía con algo.

Una vez Pilar Rahola manifestó que no pasaba nada si compaginaba seriedad (escribir su columna diaria en La Vanguardia) y frivolidad (participar en La noria). Ser poliédrico es una actitud positiva, interesarse por todo, estar abierto a todo dice mucho de uno. El ser poliédrico no vive encorsetado. Puede leer a los filósofos alemanes y gritar como un energúmeno en el estadio; puede llorar con Casablanca y reír con Los bingueros; puede deleitarse con Caravaggio y solazarse con Rita Faltoyano; puede sentirse libertario y votar al PP; puede ser ateo y creer en la labor de la Iglesia. Sí, según estos ejemplos, parece que el poliédrico es contradictorio.

Buscamos el Equilibrio, que es sinónimo de Bienestar, de Satisfacción, de Realización y quizás de Felicidad. Unos hallan el Equilibrio gracias al trabajo, otros gracias a la vida social, otros gracias al consumo, otros gracias a la solidaridad, otros gracias al psicoanalista.

Conclusión: vive y deja vivir.

EL FUTBOL ES ASI

Alguna vegada us heu preguntat què fan els futbolistes durant la mitja part dels partits?

Això és Crackovia i Polonia vint anys abans però amb més mala llet. Una sàtira del nacionalculerisme, bon teatre (quin buit han deixat Els Joglars a Catalunya), ridiculització del futbol (al qual se li dóna tanta importància avui en dia), Gurruchaga vestit de pubilla i per si mancava quelcom el gran Tommy N'kono fent de la Moreneta. Brutal!!

RUBIANES SOLAMENTE

Tres anys sense Pepe Rubianes. Tres anys sense un artista irrepetible, inimitable, insuperable.
Rubianes és un dels meus ídols, no només pel seu talent artístic, sinó també pel seu caràcter. Va ser valent, atrevit i sobretot lliure.

Ell sabia que els seus comentaris i les seves opinions podien molestar; però tant se li'n fotia. Només faltaria que no poguéssim expressar-nos lliurement! Ell ho feia des de l'esquerra, era un esquerranós empedreït. Altres, que són dretans o liberals, també s'expressen amb la mateixa passió i en canvi se'ls posa de volta i mitja. Aquest és un dels dèficits democràtics del nostre país i és una llàstima.

Tornem al Pepe. A part de la seva rauxa dins i fora de l'escenari teatral, també era un fumador militant i un solter sense remei. Mai vaig entendre la seva atracció per l'Àfrica negra. Tot plegat el feia únic.

No puc resistir la temptació de preguntar-me què diria del moment actual. Ell ens va deixar quan tot just començava la maleïda crisi. ¿Què opinaria de Urdangarín, de Rajoy, de Mas, de Millet, de Camps, de les retallades, dels banquers, dels mercats financers, del deute dels Estats i dels ajustos?

Pepe Rubianes, genio y figura, et trobo molt a faltar.

EL MISTERI DE LA CLASSE DE CATALÀ

Fredor, intensitat, monotonia, ambient enrarit a la classe del nivell D de català. Portem tres mesos de curs i encara no he parlat ni amb la meitat de la classe. Ja és ben estrany!

Tant l'Elisenda com jo no ho veiem normal. Ella ha fet molts cursos d'idiomes i diu que sempre hi ha fet amics, coneguts o saludats. Busquem una explicació lògica: potser tots formen part d'una secta i hi ha una conspiració contra mi. No, aquesta explicació és il·lògica, irrisòria, absurda.

La meva companya de classe, la Duli, diu que no hi ha comunicació perquè manquen els cinc o deu minutets de la pausa. Crec que simplement és un problema de plantejament del curs, massa orientat només a superar l'examen del nivell D i no a fer coneixences i a passar-nos-ho bé a l'aula.

El primer dia de curs ja van passar coses sorprenents. Jo vaig arribar cinc minuts tard a l'aula i el primer que vaig veure va ser la professora apuntant les parts de l'examen. Vaig pensar que la tia era una borde. A més, tampoc em va agradar el seu aspecte progre catalanista d'iniciativa amb extensió de cabell poc afavoridora.
Per adobar-ho, la professora va parlar de la Junta de català. Jo vaig preguntar-li a quina junta es referia. Ella, tota estranyada, va contestar-me: "que no sou d'eixe món?"
Ara, després de tres mesos, la meva percepció negativa de la professora ha canviat radicalment i de fet, ella és amb qui he parlat més.

Potser us esteu preguntant quin cony de gent hi ha a la classe de català. Doncs hi ha una vintena d'alumnes dels quals destaco els que donen més joc.
Podem dividir l'aula en tres parts. Jo estic a la part dreta, darrera del Marc, un noi invident, i davant de dues noies una mica neuròtiques. Al final de la part dreta hi ha el chistós de la classe, el Cèsar, un tio que no para de fer comentaris estúpids i que a sobre és funcionari (fill de p...).

Anem al centre de la classe. Davant de tot una parella gran força aplicada. Darrera i just a la meva esquerra, les dues amiguetes, la Pat i la Montse, per qui la professora dedica molta atenció. Més enrere hi ha el Jose, un advocat que ens aclareix els dubtes jurídics.

La part esquerra de l'aula és "la dimensió desconeguda". Hi ha la gent amb qui no he creuat ni una sola mirada. Ah, no vull oblidar-me dels alumnes no catalans: hi ha una valenciana molt simpàtica, un suís amb accent francès i una sevillana encantadora.

Tot plegat em porta a una conclusió. En aquest país estem massa preocupats pels exàmens i sobretot pels títols que enriqueixen els currículums. Per això fem cursos com el que us he explicat, perquè només ens preocupa la nota final de l'examen. El més trist és que no aprofitem un curs d'idiomes per a comunicar-nos, per aprendre dels altres, per debatre sobre mil i una coses. Potser muntaré una plataforma per recuperar les tertúlies dels cafès.