Cap geperut veu la seva gepa

He exercit com a professor de Secundària durant aquest curs a Pineda. Estem tots una mica cansats i és un bon moment per reflexionar. Què he vist, què he viscut, què està passant?

El primer trimestre va ser esgotador, per tot el que passava dins i fora de l'institut: tensió política i social, nervis, vagues, merder generalitzat, mitjans que treien fum... El segon trimestre vaig reduir la jornada i vaig començar a preparar les oposicions. Les opos han marcat aquest curs fins al darrer mes.

Però ara no es tracta de fer una crònica de la temporada, sinó d'anar més enllà i d'establir algunes conclusions. Constato cada cop més que hi ha un dèficit democràtic. M'explicaré.

Al segon cicle de l'ESO vaig impartir l'assignatura de Cultura i valors ètics, que a priori em sembla una matèria apropiada i necessària per l'alumnat de 14, 15 i 16 anys. El llibre de l'assignatura introdueix qüestions com Holocaust i Hiroshima, que de fet són una condemna frontal al règim nazi i a l'armament nuclear utilitzat pels EE.UU. Fins aquí cap objecció, Ara, vaig analitzar el contingut per a 3r i 4rt d'ESO i no vaig trobar-hi cap referència al comunisme. S'omet deliberadament qualsevol crítica al marxisme leninisme en totes les seves versions i modalitats. Enlloc apareix el gulag soviètic, la txeca espanyola, els jemers rojos cambotjans, el maoisme xinès, el castrisme cubà, el terror de Corea del Nord o l'Alemanya comunista que per exemple surt a la peli La vida dels altres. Res de res.

Als nois i noies se'ls ha d'explicar sense embuts que el comunisme és un règim totalitari i com a tal enemic de la llibertat. Podem simplificar-ho de la manera següent: FEIXISME=COMUNISME o COMUNISME=FEIXISME. I si fem un exercici de síntesi, podem dir que fins ara els estats que han implantat el marxisme leninisme han batut el rècord d'assassinats, de gana, de misèria i d'infelicitat entre la seva població.

Sovint es fa un mal ús de la paraula feixista. La fan servir per parlar de neoliberals, de conservadors, dels no independentistes, fins i tot de socialdemòcrates. I qui parla d'aquets suposats fexistes amb tota impunitat i sense cap vergonya? Doncs els comunistoides de la CUP, els que fan del procés el seu modus vivendi, els fatxes catalans exconvergents... ERGO MOLTS GEPERUTS DEL NOSTRE ENTORN. No veuen el seu aspecte monstruós, terrorífic, idèntic al dels feixistes que tant anomenen. I aquests freaks cridaven dissabte passat davant de l'ajuntament. Feu-vos-ho mirar!

Gust per l'abstracció

Les avantguardes artístiques del segle XX, que van popularitzar els Picasso, Braque, Duchamp, Pollock, Miró o Tàpies, van quallar molt a casa nostra. Aquestes avantguardes es van caracteritzar per l'exaltació de la deformitat, és a dir, per anar a la contra de l'art acadèmic figuratiu realista i fàcilment comprensible. També podríem parlar del gust per la lletjor, la imprecisió, la improvisació i per la utilització de materials de rebuig.

Tanmateix una gran part dels artistes avantguardistes van combregar amb les idees àcrates, marxistes leninistes i inclús nacionalistes. Qui va gosar apropar-se a les idees dretanes o conservadores, cas de Salvador Dalí, va rebre el menyspreu sistemàtic per part de la intel·lectualitat avançada.

Han passat molts anys i seguim igual. Estem instal·lats en la imprecisió, enredats en un procés que no comprenen ni els seus impulsors perquè no saben on volen arribar (Buenafuente dixit). Estan oferint un espectacle indescriptible. Però el nacionalisme ja ho té això: tendeix a les idees vagues i buides de contingut, com la idea de nació, que ningú sap definir què és exactament. Tampoc s'entèn per què es presenten a unes eleccions per separat dos partits que defensen quasi el mateix. Han superat amb escreix allò que recordava Tarradellas: en política es pot fer de tot menys fer el ridícul.

A l'últim debat electoral hi va haver un candidat nacionalista que no volia sentir a parlar de pantans. El nacionalisme és metafísic, és abstracte com la religió. El nacionalisme és una religió, com també ho va ser el comunisme: és una qüestió de fe. El que compta és la fe en Catalunya, com si fos un ens abstracte, com si fos Déu. Woody Allen, reconegut ateu, deia que preferia el ventilador abans que Déu. Perquè el ventilador li feia més servei. Per això aquell candidat sagristanesc deia que era millor parlar de Catalunya abans que de pantans. 

Voleu fer el favor d'aclarir-vos d'una vegada, per l'amor de Déu!