EL PISITO

"El casado casa quiere". Aquesta dita popular podria resumir l'argument d'El pisito, una obra mestra dirigida per l'italià Marco Ferreri. La pel·lícula s'emmarca en el neorealisme cinematogràfic, moviment aparegut després de la Segona Guerra Mundial, que es preocupava dels problemes de l'individu del carrer.

Una parella de nuvis que ja porten dotze anys sortint, no troben la manera de casar-se i d'anar a viure junts. La situació cada vegada és més desesperant -sobretot per la Petrita (enorme Mary Carrillo)- i no convida massa a l'optimisme. Pel que fa al Rodolfo (José Luis López Vázquez) és un home resignat, amb poca empenta i bastant dominat per la Petrita.

Ella viu en un pis compartit amb sa germana i companyia. Ell ho fa de rellogat d'una àvia a punt de morir, en un pis més gran també compartit amb un callista i amb una dona de la vida. Només hi ha una solució: en Rodolfo ha de casar-se amb l'àvia i esperar que l'àvia mori aviat per a poder heretar la seva part del pis.

El 1958, l'any del film, Espanya era a punt d'entrar en un període de prosperitat econòmica, després de molts anys de fam, misèria i subdesenvolupament. Era l'època dels primers SEAT 600, el símbol del consum de la naixent classe mitja espanyola. Algunes llars del país ja tenien televisor; però la crua realitat era que molta gent encara vivia en barraques o en "pisos patera".
I el problema de la vivenda aniria a més la dècada dels seixanta, fruit de l'aparició de barriades d'immigrants a les grans ciutats com Barcelona o Madrid.

Hi ha una escena de la pel·lícula que il·lustra perfectament la situació de l'habitatge. Veiem com la parella protagonista arriba en tramvia a un barri de les afores que és ple de blocs de pisos de nova creació. La imatge és esfereïdora: blocs altíssims -sorgits enmig del no res- que anul·len l'individu...

Malauradament les coses no han canviat tant. Els "pisos patera" d'immigrants, els desnonaments, el preu elevat de la vivenda, segueixen estant a l'ordre del dia. Per tot això i per reivindicar la validesa i la qualitat del cinema espanyol, us recomano que contempleu El pisito.

Director: Marco Ferreri, Isidoro M. Ferry Intérpretes: Angel Alvarez, Concha López Silva, José Cordero, José Luis López Vázquez, María Luisa Ponte, Mary Carrillo Título en VO: El pisito País: España Año: 1958. Duración: 87 min. Clasificación: Todos los públicos Género: Comedia Color o en B/N: Blanco y Negro Guión: Rafael Azcona, Marco Ferreri Fotografía: Francisco Sempere
Música: Federico Contreras

Els Beatles m'ajuden a viure

1962. Entrada d'aire fresc provinent de Liverpool, al nord d'Anglaterra. Aquesta ventada d'aire fresc aviat "contamina" positivament tot el món. Han arribat els Beatles.
Les seves gires són multitudinàries, com quan venen a Espanya el 1965. Des d'aquell moment, el país passa del blanc i negre a l'era moderna del color.
La segona meitat dels seixanta baixen dels escenaris, es tornen més introspectius, les lletres i el so del grup arriben a l'excel·lència. S'apaga la beatlemania, però el seu llegat ja és etern.

Des de fa cinquanta anys, la música dels Beatles ha captivat a milions de persones del planeta. És una combinació perfecta de ritme i de melodia musicals. Són una teràpia per superar la tristesa i els moments baixos. És una medicina per curar-se del mal rotllo general.
Els Beatles són una de les meves passions. He escoltat les seves cançons milers de vegades, no em cansen ni em cansaran mai. Personifiquen el carisma, l'elegància, la reinvenció constant, la creativitat.

Vaig visitar Liverpool fa temps. El "Magical Mystery Tour" és una ruta guiada que et porta pels carrers i pels barris més beatles -sobretot les cases on van viure de petits i de més grans- i finalment acabes al mític Cavern Club, on va començar la seva llegenda. Sempre he pensat que tenien un mèrit o un do afegit: transmetien alegria i bon rotllo, tot i haver aparegut en un entorn tan depriment, brut, humit i fred com Liverpool. Suposo que aplicaven aquella dita de "a mal tiempo buena cara".

El conjunt de l'obra dels Beatles és una delícia pels sentits, és energia positiva, és Art. John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr van ser els creadors més grans del segle XX.

Els indignats

Tots som dins del Moviment dels indignats. El Moviment no és de quatre arreplegats perroflautes antisistema extrema izquierda radical neohippies, sinó que és transversal. És el Moviment de la majoria, indignada per alguna raó o causa: pensionistes indignats per la pensió miserable, aturats de llarga durada, llicenciats indignats perquè cobren 800€ al mes, autònoms i PIMES indignades perquè no poden tirar endavant, funcionaris indignats pel sou retallat, metges i professors també indignats per les retallades en els SERVEIS SOCIALS BÀSICS D'UN PAÍS, malalts indignats perquè han d'esperar molt a ser atesos, desnonats de la vivenda injustament, mestresses de casa indignades per l'encariment de la cistella de la compra, indignats pel poder de la Banca, indignats pels privilegis dels polítics i dels sindicats, indignats per les sentències de l'Estatut i de la immersió lingüística a les escoles, indignats pels set anys de Zapatero, indignats pel futbol (l'opi del poble) i per la televisió escombraria, indignats perquè ETA encara no ha demanat PERDÓ pels seus crims...

Hi ha indignació perquè hi ha malestar. Hi ha malestar perquè l'estat del benestar sembla que està en perill.
Podrem passar de la indignació a la REGENERACIÓ del sistema capitalista liberal burgès parlamentari?

Els savis

Encenc la ràdio a quarts de nou del matí. És l'hora de la tertúlia d'actualitat. Les emissores de ràdio generalistes, les que tracten qualsevol tema, tenen un grup de persones molt qualificades, molt preparades per opinar de tot. Són els tertulians.

Escolteu-los atentament. Quina capacitat de síntesi, quina agilitat mental, quins reflexos, quines opinions més ben formades i sobretot, què desperts estan a aquestes hores!

El tertulià és un savi contemporani. No tothom hi pot arribar. Cal haver viscut molt, haver viatjat, haver escrit algun llibre, haver sortit força a la tele. I millor que no sigui un especialista de res, perquè com deia un professor meu "el especialista sabe mucho de un tema pero no sabe nada de todo lo demás".

Els savis radiofònics poden parlar-te de futbol, de política internacional, de les retallades del Govern català, de "Pà negre", de la cistella de la compra, de l'atur, del final d'ETA, del vulcà de les Canàries, del canvi climàtic... En saben de tot i em fan voltar el cap.

Jo preferiria que tornessin les tertúlies dels cafès abans que haver d'escoltar els savis de les tertúlies radiofòniques.

Visca la ràdio!

I ara què?

Veig un noi amb el diari "Ara" sota el braç. És un diari catalanista força recent i amb molts lectors. Sembla que ara toca la independència.

Però, per què ara hi ha aquest corrent d'opinió a Catalunya? Per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut? Per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística a les escoles?

No ens enganyem. La clau de la qüestió és el finançament de Catalunya. Hi ha una sensació creixent que Catalunya dóna molts diners i en rep pocs, per fer front a les infraestructures i els serveis socials que necessita.

Ara, jo em pregunto: de què va servir tant de temps invertit per arribar a un acord de finançament, el 2009? Realment és tan modèlic el sistema educatiu català, que té un índex altíssim de fracàs escolar? En una Catalunya independent, s'acabaran les retallades en Cultura, Ensenyament i Sanitat i sobretot, baixarà el número d'aturats?

Perquè si una Catalunya independent (i suposadament amb més recursos econòmics), no és capaç d'assegurar i de millorar el BENESTAR dels seus ciutadans, aleshores no cal tirar endavant l'Assemblea Nacional de Catalunya (hereva de les consultes sobre la independència del 2010), ni la "Transició Nacional" anunciada pel president Mas.

Visca Catalunya!

LA REVOLUCIÓN CULTURAL

La crisis azotaba el país entero. El paro crecía y crecía, los ciudadanos se evadían mirando fútbol y "Sálvame" por la televisión y en consecuencia, el museo cada vez estaba más vacío.

El nuevo administrador ya hacía tiempo que le daba vueltas a la cabeza. Era un hombre de mediana edad, bien parecido, risueño, elegante, siempre bronceado; pero también un iluminado, un visionario con ideas revolucionarias sobre la cultura.

La directora, por el contrario, quería mantenerse fiel a la política que se había marcado desde un principio: exposiciones temporales aunque fueran aburridas, adquisición de obras aunque fueran caras y sobre todo, evitar que el museo se convirtiera en un "Parque Temático".

Después de largas reuniones en las altas esferas, se decidió la reforma del museo. Se impusieron las tesis del administrador y se rechazaron las de la directora, que se consoló con su prejubilación astronómica. "Empieza una etapa ilusionante" y "Vamos a traer a un público amplio y variado", fueron las palabras del administrador.

Las salas del museo tuvieron varias modificaciones:

En la parte de Sant Joan de Boí, en Románico, se colocó una portería para organizar tandas de penalties. Así, el fútbol se acercaba más al arte.

En Gótico, se contrataron figurantes, para convertirlo en un pasaje del terror no apto para cardíacos.

En la reforma se pensó en la comodidad del visitante. Éste ya pudo descansar en la cama, las sillas y el sofá del Arte Moderno.

En la Sala Oval también hubo novedades. Debido a que los actos de empresa escaseaban cada vez más, se programaron ciclos de cine para los viernes. El primero estuvo dedicado a las célebres "españoladas", protagonizadas por Paco Martínez Soria, Alfredo Landa o Fernando Esteso, entre otros. Los domingos de verano se hicieron funciones de circo, con los payasos más reputados del mundo, como la pareja Maurice y Jean Paul. Y los domingos de invierno, se celebraron conciertos , en los que volvió a escucharse el inmenso órgano. Algún osado, también propuso corridas de toros para traer a más turistas, pero la idea era políticamente incorrecta.

El primer año, el éxito de público fue espectacular. Nadie echó en cara al administrador, que la institución, según la última auditoría, fuera deficitaria. Alguien recordó el viejo tema pendiente de la librería, pero el administrador declaró: "Con semejante oferta cultural, ¿para qué queremos una librería?"

Pero la alegría duró poco. A los tres meses se anunció el fin del petróleo. La crisis ya era una Gran Depresión. Volvieron las salas vacías, frías y el Vilarato; el mantenimiento y la luz brillaban por su ausencia; la suciedad no se disimulaba; seguridad hacía rondas sin marcador y sin sentido; el restaurante era un comedor de beneficencia... Aprovechando el colapso urbano e industrial, subió al poder el Populismo Revolucionario. El nuevo gobierno tomó medidas de urgencia: "reconversión rural"; fomento del uso de la bicicleta y del monopatín, como alternativa a la desaparecida industria del automóvil; política de igualdad llevada al extremo, ya que se impuso el mismo peinado para hombres y mujeres; nueva política cultural, inspirada por el antiguo administrador, ahora comisario cultural del gobierno, consistente en la eliminación de los libros y las obras de arte, por ser contrarrevolucionarios.

Así pues, el museo tenía los días contados. El Ayuntamiento revolucionario decidió derribar el palacio donde se alojaba el museo, para convertirlo en zona verde.

Hubo dos grupos que tuvieron suerte: los Amigos del Museo, ahora Amigos del Pueblo, pasaron a controlar el negocio de las bicicletas y los monopatines, que invadían las calles. Por otra parte, los restauradores, se convirtieron en técnicos de Parques y Jardines.

La sociedad, empleada mayoritariamente en la agricultura, ya no valoraba la cultura tradicional de los libros y las obras de arte. La gente se entretenía mirando fútbol y programas de cotilleo, a todas horas por la televisión. La cultura había muerto.

L'animale

L'ésser humà es capaç del millor i del pitjor. Tenim una part fosca que a vegades, ens juga males passades i no ens deixa viure tranquils. Això ens explica Franco Battiato, un geni musical, qui per cert: no trobeu que s'assembla al gran Carles Fontclara?

QUATRE NOTES MUSICALS

Manel i Els Amics de les Arts, són els grups del moment. Barbes espesses, indumentària de "modernillo", un gos a l'escenari, una guitarreta ridícula, modèstia excessiva en públic, posats de nens bons, lletres molt toves i en definitiva, POCA INNOVACIÓ, és la característica d'aquests gups. Què és tot això? De què van? I el més preocupant: per què tenen tant d'èxit? (inclús fora de Catalunya!)

Els Manel podrien haver-se quedat "Al mar" i tots contents, que com a primer hit estava bé, però el que ha vingut després...

Diuen que admiren els Beatles, "El setè cel" de Jaume Sisa i "L'home que ens roba les novies" d'Albert Pla. Tenen bon gust; però també un talent escàs i mai aconsseguiran discos tan transgressors com "Dioptria" (Riba) o "Qualsevol nit pot sortir el Sol" (Sisa), fruits d'una bona formació folk, d'una bona adaptació al rock i d'un surrealisme portat a l'extrem, a més, en una època de censura franquista. La Nova Cançó dels seixanta i setanta, també va donar algun artista universal, com Joan Manuel Serrat.

Més tard, els noranta, va aparèixer l'anomenat "rock (en) català", amb Sopa de Cabra, Sau, Lax'n'busto, Els Pets o Sangtraït, com a grups més emblemàtics. Tots ells van sorgir espontàniament i sí eren un producte innovador, per bé que als setanta ja havia existit el "rock laietà", un so de fusió a l'estil del jazz-rock que estava de moda en aquells temps, combinat amb essències mediterrànies, la salsa o la rumba.

Ara, crec que els Manel i Els Amics de les Arts s'han aprofitat del camí que han marcat Antònia Font (un grup que ha quedat eclipsat) o Roger Mas, un altre creador heterodoxe, lliure, inclassificable i un vocalista portentós, magnífic.

Llarga vida als transgressors, als inconformistes, als innovadors, al rock and roll, als galàctics i als "boletaires" Sisa, Riba, Pla, Portet, Mas i per suposat, en Franco Battiato, el més gran de tots.

L'OVELLA NEGRA

El novembre del 2008, un afroamericà anomenat Barack Obama, va ser escollit president dels Estats Units d'Amèrica. Un negre a la Casa Blanca! -va exclamar mig món-.
Obama era "la gran esperança negra", per un món convulsionat per mil i un problemes i sobretot per una Crisi, que aleshores ja preocupava molt tothom.

Avui, el maig del 2011, el president del somriure encisador i del posat atlètic, el president demòcrata, el president compromès amb una altra forma de fer política, el president que VA GUANYAR EL PREMI NOBEL DE LA PAU, ha fet assassinar Osama Bin Laden.
Barack Obama ha demostrat que és, com diuen en castellà, "lobo con piel de cordero". Obama és l'ovella negra i per tant, no és gaire diferent del seu predecessor, George Bush.

L'assassinat de Bin Laden s'inscriu en la Guerra Global contra el Terrorisme, una guerra que va començar Bush després dels atemptats de l'11-S del 2001. No vull caure en l'antiamericanisme fàcil que ens envolta. Tot el contrari, perquè els EUA, com a superpotència mundial, han de donar exemple i Obama, hauria de ser coherent amb la forma de fer política que va prometre. Crec que Bin Laden s'hauria d'haver sotmès al veredicte de la Justícia, tal com va fer Saddam Hussein. La pena de mort és un altre debat, que ara és millor deixar de banda.

Per acabar, em pregunto si és ètic el crim que ha autoritzat Obama i sobretot, si ha estat intel·ligent, tenint en compte l'amenaça del terrorisme islamista, que ja han patit moltes ciutats d'Occident.

PAVEROS

El gran escritor Josep Pla, en una célebre entrevista televisiva que concedió a Joaquín Soler Serrano, habló de un colectivo barcelonés, que es la antítesis de la gente humilde y sencilla: los paveros.

El término "pavero" procede de un ave, el pavo. Pero, ¿qué es un pavero? Pues no es más que un espécimen humano, sobre todo carente de sentido del ridículo y envidioso. Además, es arrogante, fanfarrón, prepotente y estirado.
El pavero cree que es un ser muy brillante. Se escucha cuando habla. Alardea de una vida social agitada, intensa, con la agenda siempre llena de compromisos.

Este "pájaro" puede lucir varios plumajes. El más alocado, muestra la pluma sin ningún pudor. El afrancesado es insoportable, debido a su mirada por encima del hombro y a un acentuado complejo de superioridad. Y luego están los "paveros reales", pertenecientes a una familia muy conocida del país. Éstos últimos son privilegiados, viajeros y viven en jaulas doradas. Que nadie se lleve a engaño: NO SON CAMPECHANOS, NI SENCILLOS, NI MUY DE SU TIEMPO.

Volvamos a Josep Pla y a Barcelona. Aquí tenemos un pavero de tomo y lomo: Joan Laporta. ¡Al loro! Sólo se trata de un abogado del montón, convencido de ser el Mesías de Catalunya. Tiene un afán de protagonismo fuera de lo común y se apunta a todas las fiestas. La última, la de la alcaldía de Barcelona.

Y para que nadie me acuse de enfermo anticulé y/o anticatalán, otro ejemplo (ibérico): José Mourinho, el fantoche, engreído, chuloplaya y perdonavidas entrenador del Real Madrid; pero en realidad un gran actor, igual que muchos agentes comerciales.

GOYA Y EL LADO OSCURO

 

A Francisco de Goya y Lucientes le tocó vivir el tránsito del Antiguo Régimen al Nuevo Régimen. Su época coincidió con cinco reinados: Fernando VI, Carlos III, Carlos IV, José I y Fernando VII. Vivió Goya nada más y nada menos que 82 años ( 1746-1828).

Su primera época creativa, entre 1770 y 1792 aproximadamente, está dominada por la temática costumbrista, por la luz y el color. También hay abundantes retratos y autorretratos. Trabaja para la Real Fábrica de Tapices, recibe encargos de la Iglesia. Este primer periodo coincide con el reinado de Carlos III y el principio del de Carlos IV.

1792 marca un antes y un después en la carrrera del pintor aragonés. Una incipiente sordera le conduce a otro periodo radicalmente distinto. Aparecen la amargura, la desesperación, la angustia vital, el pesimismo. Goya se vuelve más introspectivo. Buena prueba de ello son obras como "Casa de locos" o la serie de Los caprichos. En estos últimos se observa una clara voluntad crítica con la sociedad del momento.

Poco a poco va consolidando un estilo punzante, demoledor, atrevido. Como en "La familia de Carlos IV" (1800). Goya aprovecha su privilegiada situación -primer pintor de la Corte-. para realizar retratos con una notoria carga psicológica. Otro ejemplo, el que hizo al valido del rey, Godoy.

Y así se llega a un hecho capital a principios del siglo XIX: el estallido de la guerra contra la Francia napoleónica. La terrible contienda (1808-1814) agrava el estado de ánimo del pintor, el pesimismo hacia el ser humano. Como consecuencia de ello, produce la serie Los desastres de la guerra, en la que destaca "Los fusilamientos del 3 de mayo" (1815).

Fernando VII había subido al trono español. Desde el principio se declaró enemigo del reformismo constitucional y de la libertad. Goya se traslada a la "Quinta del Sordo". Seguramente aplaude el Trienio Liberal, protagonizado por Riego entre 1820 y 1823. Pero eso no impide que plasme su serie pictórica más inquietante: las Pinturas negras.

Son una explosión de violencia, horror, pesimismo absoluto, expresionismo desesperado. Obras como "El coloso", "Saturno devorando a uno de sus hijos" o "Duelo a garrotazos", son un claro exponente.

Después del Trienio Liberal, Fernando VII desencadena una represión implacable contra los liberales. Se viven unos años de oscurantismo y superchería, en los que destacan los últimos procesos llevados a cabo por la Inquisición. Goya se exilia en Burdeos, donde en uno de sus últimos dibujos afirma: "Aún aprendo".

DESPERTAFERRO

Catalunya s'havia convertit en una cosa petiteta, gordeta, lletja i malalta.

La nova religió, el culerisme, havia substituït totes les altres. A Catalunya només es parlava del Bar$a. A la ràdio, a la televisió, als diaris, al carrer, al bus, al tren, al metro, a la feina, a l'escola, al Parlament, al bar, a les botigues, a les cases, als prostíbuls, a les lògies, a l'església...

El culerisme, més que una religió, ja era una malaltia. La contreien sobretot els immigrants, perquè es pensaven que així eren tan catalans com els autòctons. Els malalts de culerisme també patien madriditis, una altra patologia la qual culpava Madrid de tots els mals que afectaven Catalunya.

Els malalts de culerisme i de madriditis, també acabaven sent portadors del VNC (Virus Nacionalista Català), que els feia viure en un estat permanent de deliri. Creien que els catalans eren uns éssers fantàstics, superiors, una mena de poble escollit, dotat de totes les virtuts imaginables: intel·ligència, bellesa, bondat, riquesa, cultura...

La crua realitat era que Catalunya cada vegada estava més malalta i empobrida. Ningú pensava en l'altíssim número d'aturats, en les retallades a tort i a dret o en l'índex elevadíssim de fracàs escolar. El poble només es mobilitzava per demanar que Pep Guardiola renovés any a any, o si fos possible, de per vida.

Pobra Catalunya! Què baix que havia caigut! Una terra que havia donat fills il·lustres com Gaudí, Dalí, Boadella, Capri, Sisa, Pla, Tarradellas, Martí Pol, Verdaguer, Espriu, Rodoreda o Mary Santpere, ara només produïa nois que jugaven a pilota...

Ja no la reconeixia ni la mare que la va parir!!