NOVES IDEES, NOVES PRÀCTIQUES

L'any 2015 serà l'any del canvi, ens deixarem estar de punyetes i de romanços, direm les coses pel seu nom, "al pan pan y al vino vino", seguirem creant, ideant i projectant. 

No hi haurà trepitjades ni insults, tampoc faltes de respecte, ni mentides. Anem a per totes i no estem sols.

Hi ha il·lusió pel canvi i ganes de millorar. Ens ho hem treballat, ens seguim formant, també estem preparats de debó. 

Manarem els justos, els qui esperem, els que expliquem amb passió l'art i la història. 

Farem foc nou, eliminarem les males pràctiques, apartarem els éssers tòxics de la vida pública.

És a les nostres mans. Bon Nadal i Bon Any!

DIALOGUIN, NEGOCIÏN I PACTIN

Transformar la negativitat en energia positiva. Apropar posicions. Sumar esforços. Construir. Avançar. Tot això és necessari perquè una societat, un país o un estat progressi, perquè hi hagi BENESTAR.

Cal parlar. No només al Parlament, que s'ha convertit en una cambra de debat o de tertúlia més pròpia del circ televisiu, sinó sobretot asseguts en una taula de negociacions.

Cal evitar els frontismes. Si repassem la història recent veurem on ens van dur. Aquí hi ha un objectiu comú: tant els del SÍ com els del NO volen viure bé i si és possible millor. La gent planera, els ciutadans corrents, el POBLE vol tranquil·litat i bons aliments.

La majoria som RADICALMENT ASSENYATS I ARRAUXADAMENT PACÍFICS. Els polítics amb responsabilitat de govern han de seguir l'exemple de la majoria social, on hi són tant els del SÍ com els del NO. Han de negociar fent concessions mútues, per tal d'aconseguir el pacte o l'acord que pugui satisfer les necessitats de l'esmentada MAJORIA SOCIAL.

12 años de esclavitud

De tant en tant el cinema americà ens ensenya les vergonyes històriques del país. A Bailando con lobos va recordar l'extermini dels indis americans i a 12 años de esclavitud ha reflectit l'esclavitud dels negres afroamericans.

El film, basat en un cas real, recorda que el 1841 el ciutadà negre Solomon Northup (Chiwetel Ejiofor) va ser segrestat a Washington D.C. i enviat a Louisiana a treballar com a esclau durant dotze anys. Després del seu captiveri va escriure un llibre en què explicava les dures experiències viscudes.

El director britànic Steve McQueen ha creat una obra brillant, corprenedora, brutal, violenta, on no hi ha falta cap element característic d'aquell sud profund, calorós i humit: els camps de cotó i de canya de sucre, el riu gran, el so de les cigales, les mansions dels terratinents enmig dels boscos, les cabanes dels esclaus negres, la presència d'alguns indis, la roba de mitjan segle XIX... Ben bé tal com ho havíem vist i llegit a Tom Sawyer o a La cabaña del tío Tom.

És una pel·lícula amb un regust clàssic, per als qui estimem la Història. Té la il·luminació perfecta, la música justa, un muntatge encertat i sobretot la magnífica expressivitat de les seves imatges. Interpretacions convincents, excepte la de Brad Pitt (un dels productors del film) fent de blanc salvador amb pinta de granjer amish.

Tot plegat és una fuetada a la consciència col·lectiva que m'ha fet pensar en els responsables de l'esclavització de milions d'éssers humans (comerciants europeus, caps de tribus africanes, propietaris del sud dels EE.UU.).  

FITXA DEL FILM:

Títol original: Twelve years a slave

Any: 2013

Durada: 133 minuts

Direcció: Steve McQueen

Guió: John Ridley

Música: Hans Zimmer

Fotografia: Sean Bobbitt

Muntatge: Joe Walker

Intèrprets: Chiwetel Ejiofor, Michael Fassbender, Benedict Cumberbatch, Paul Dano, Paul Giamatti, Lupita Nyong'o, Sarah Paulson, Brad Pitt, Alfre Woodard

Percepcions

Durant uns mesos vaig explicar un quadre de Joan Pere Viladecans titulat Biografia, on hi ha una representació dels cinc sentits: vista, oïda, olfacte, tacte i gust. És una sort poder gaudir dels cinc sentits, hauríem de pensar-ho cada dia quan ens llevem.

Reflexionem una mica. Gràcies als cinc sentits la nostra existència és millor i més suportable, perquè hi ha una relació entre els sentits i les arts. La vista ens permet gaudir de la pintura, de l'escultura, de l'arquitectura i del cinema; l'oïda ens permet escoltar la música; el gust i l'olfacte ens permeten gaudir de la gastronomia, l'art del bon menjar. I el tacte és una font inesgotable de plaer...

També hi ha una relació entre sentits i sentiments. Per exemple, escoltar música et pot animar, et pot alegrar, et pot entristir, et pot provocar melangia o et pot posar nostàlgic. Precisament de les emocions, les sensacions i les passions musicals en parla el divulgador musical Ramon Gener al seu llibre Si Beethoven pogués escoltar-me. Una obra literària plena de vitalisme, d'erudició musical i amb cites de personatges molt variats.

I un últim pensament dirigit als efectes nocius que solen tenir les obsessions: la lectura, com en el cas del Quixot, o tornant al llibre de Ramon Gener, l'obsessió de Schumann pel piano. Per tant, gaudim de tot sense que ens perjudiqui.

Regalos envenenados

Llegó, reformó y se quedó solo. El primer regalo fue la vida, que vivió intensamente, no sin dificultades. El segundo regalo le llegó en 1976, cuando inesperadamente recibió un encargo especial. Poco podía imaginarse que era un regalo envenenado y por un tiempo limitado. Era una misión arriesgada y que iba a pasarle factura. Debía desmontar las estructuras de un régimen, legalizar partidos políticos que aún eran tabú, enfrentarse a una complicadísima realidad económica y social, aguantar las quejas de militares, de clérigos... Pero de momento tenía un Protector, quien de momento lo había colocado ahí.

Pasaron unos años y el desgaste había sido colosal, inaudito el acoso y derribo sufrido, infinitos los cigarrillos quemados, incontables los cafés consumidos, muchas las noches sin dormir. Cayó en desgracia y además el Protector le retiraba la protección. Entonces llegó la enigmática dimisión/destitución de nuestro hombre. Y también llegó el asaltante tricorniado pistola en mano vociferando "¡Todo el mundo al suelo!". 

Nuestro hombre no se tiró al suelo, sino que permaneció sentado en su escaño varios años más y esperó en vano que volvieran a confiar en él. Pero el pueblo ya no contaba con él porque su momento había pasado. Mientras el Protector se afianzaba más y más en su cargo y recibía el título de padre salvador de la patria por lo de 1981, en cambio la estela de nuestro protagonista se iba apagando poco a poco y entraba en un pozo inmerecido de donde ya no pudo salir.

Hoy sí, elogios masivos por los servicios prestados, ausencia de críticas y colas para despedirse de él. 

LA CONFIANÇA I ELS EUFEMISMES

Confiança en un mateix i confiança en els altres. Sense confiança en un mateix no es podrien aconseguir la majoria de les coses. Hem de creure en les nostres possibilitats, perquè tots som capaços, tots tenim talent, tots valem, tots servim. Només cal que cadascú trobi el seu camí.

Si no confiessin en nosaltres no podríem treballar per compte aliena, no ens concedirien cap prèstec, ni tan sols tindríem cap amic.

I també necessitem confiar en els altres: el nostre advocat, el nostre gestor, el botiguer del barri, el proveïdor del nostre negoci, els nostres clients de tota la vida, la dona de fer feines que ve a casa, la cuidadora dels nostres avis, els professors dels nostres fills, els nostres polítics...

Els sentim cada dia. N'hi ha que es repeteixen contínuament: el dret a decidir i la necessitat de celebrar la consulta. Tant el dret a decidir com la consulta són dos eufemismes per no dir independència.

El mot treballador aplicat a la classe social homònima també s'ha convertit en un eufemisme d'assalariat. Em molesta que a un petit empresari o a un autònom no li diguin mai treballador, quan aquest últim ha arriscat un capital i el que és millor, molts cops està generant llocs de treball.

La paraula lluitador és un eufemisme semblant a treballador. Hom relaciona el lluitador polític i social a les esquerres i darrerament a l'independentisme. No hi ha mai lluitadors de dretes, de centre, reformistes ni federalistes.

Finalment hi ha un altre eufemisme una mica gastat que ha substituït una paraula utilitzada fins i tot al Quixot: diuen una professional per no dir una puta. Vés per on!

Vivir es fácil con los ojos cerrados

Vivir es fácil con los ojos cerrados... y con los ojos abiertos. La pel·lícula de David Trueba és una aventura per l'Espanya profunda, una invitació a perseguir els somnis, a arriscar-se, a rebelar-se i a lluitar.

El somni de l'Antonio (grandiós Javier Cámara) és trobar John Lennon a Almeria, mentre aquest últim està rodant How I won the war? (Com vaig guanyar la guerra?). L'Antonio és un professor d'anglès que utilitza un mètode basat en les lletres de les cançons dels Beatles. És un professor diferent perquè no utilitza el càstig corporal. També és un admirador del poeta Machado i és ple de sensibilitat, generositat i bonhomia.

L'Antonio té un punt en comú amb la Belén (Natalia de Molina) i el Juanjo (Francesc Colomer), els dos joves fugitius que troba camí d'Almeria: tots tres són víctimes de la incomprensió. El professor, incomprès perquè fa servir uns mètodes d'ensenyament avançats; la Belén, incompresa perquè vol decidir lliurement sobre el seu cos; el Juanjo, incomprès perquè vol dur els cabells llargs.

Aquesta road movie espanyola també compta amb la presència de cares conegudes (Jorge Sanz i Ariadna Gil fent de pares del Juanjo) i un inspirat Ramon Fontseré portant una guingueta de platja. I d'altra banda, un grapat de cares desconegudes però molt reals a l'Espanya de 1966 (l'hostaler, l'acomodador, els clients de la guingueta).

En resum, una pel·lícula farcida de diàlegs brillants i de tocs d'humor (no us perdeu el moment tomaqueres aixafades), així com de qüestions vigents: els mètodes educatius, l'avortament, les cançons dels Beatles o la recerca d'un mateix.

Fitxa del film.

Direcció i guió: David Trueba

Fotografia: Daniel Vilar

Música: Pat Matheny

Intèrprets: Javier Cámara, Francesc Colomer, Ramón Fontseré, Natalia de Molina, Jorge Sanz

Duració: 108 minuts