Des de fa molt de temps sento a parlar de la condició humana. És una expressió, si més no curiosa, que normalment s'utilitza quan algú ha comès una falta o un delicte. Diem "ja se sap, la condició humana l'ha empès a cometre el delicte o la falta". I així ens quedem més tranquils, perquè trobem un motiu o una justificació que expliquen la malifeta.
Em pregunto per què la fotuda expressió no s'aplica més sovint a les bones accions d'algú o a les bones pràctiques en general. La suposada condició humana, el fet de ser una persona o un ésser humà, també implica fer el bé. Per tant, fóra bo sentir l'expressió en casos de solidaritat, generositat, modèstia, educació, estalvi, honradesa o quan la gent diu la veritat.
Hi ha una altra expressió semblant que em treu de polleguera: "aquest noi/noia és molt humà/humana". Només faltaria! Oi que no és un animal? Doncs llavors no cal que diguis que és "molt humà". Si el que vols dir és que X o Y és una bona persona, que té bon cor i que es preocupa pels altres, aleshores digues-ho clarament.
Durant la Història han existit milions de persones i totes han estat humanes. Algunes de les més perverses, com Neró, Calígula, Hitler, Stalin o Pol Pot, en tant que persones, no foren menys humanes que tots nosaltres. I per tant, un dels personatges històrics amb més bona fama, el rei Martí l'Humà, hauria de dir-se Martí el Bo o Martí el Generós, però no l'Humà.
