Català, mediterrani, universal

Nat avui fa 70 anys al Poble-sec, Joan Manuel Serrat és un artista sense fronteres, un gegant de la cultura dedicat a les lletres cantades i a les emocions.

Va entrar amb el número tretze al grup dels Setze Jutges, el grup de cantaires més destacat de la Nova Cançó catalana dels anys seixanta. Aviat va seduir a les noies, a les mares, a les tietes i a les àvies; als infants, als joves, als adults i als vells; als catalans de socarrel, als catalans nouvinguts (els altres catalans com deia Paco Candel) i finalment a la resta dels pobles hispànics. Ha actuat a mig món, on ha ofert un repertori variat i ple dèxits, des de Cançó de matinada, Paraules d'amor fins a Mediterráneo, passant per les cançons adaptades dels poetes (Machado, Miguel Hernández, Lorca). Canta en català, en castellà i si ho haguès fet en anglès ara seria més popular que Bob Dylan.

Intel·ligent, atractiu, valent i atrevit. Les seves cançons parlen d'històries de la vida que arriben a tothom. I sí, evidentment ha estat un artista compromès que va molestar al franquisme amb l'afer d'Eurovisió'68 i les declaracions contràries a la pena de mort, que ha opinat de molts temes i que encara continua fent camí.

Associat amb Joaquín Sabina des de fa temps, Serrat també és admirable perquè és una figura pública que ha sabut preservar la seva privacitat.

Serrat, per molts anys!

Peace of mind

"I'd give you everything I've got for a little peace of mind". Et donaria tot el que tinc per una mica de pau mental. Ho deien els Beatles en una cançó. I poc després John Lennon va popularitzar allò del "Give peace a chance" (dóna una oportunitat a la pau). 

Pau és ordre, creació, harmonia, equilibri, convivència. Tot i així, al llarg de la història ha fet falta la força per aconseguir la pau, cas dels al·liats durant la Segona Guerra Mundial per acabar amb Hitler.

Per la seva part, el president John F. Kennedy va pronunciar un discurs per la pau ("peace speech") el 1963, pocs mesos abans que l'assassinessin a Dallas. I als anys setanta, l'Assemblea de Catalunya va organitzar algunes manifestacions per demanar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia que van acabar a garrotades (foto superior).

Veure-hi clar, tenir il·lusió, el cap fred i la consciència tranquil·la, saber cap a on es vol anar. Que domini més la raó que la passió. I això val tant per un repte individual com per un repte col·lectiu.

Pilotes de goma i un piano

El títol no és una cançó de Sisa o d'Antònia Font. Són dues notícies que s'han destacat els últims dies. Les pilotes dels Mossos i un piano emprenyador. La majoria de la població prefereix escoltar un piano abans que rebre pilotes a la cara.

El cas del piano frega el surrealisme. Es veu que una dona de Puigcerdà va denunciar la veïna perquè tocava massa hores el piano i ara demanen pena de presó per a la pianista. 

A veure, és veritat que hi ha fòbies estranyes, com la fòbia a passar a prop de les escultures. Però el cas que ens ocupa és una mena de denúncia a la música o a l'art en general. Qui no estima la música, que és la millor creació humana, no és d'aquest món. 

I el poeta deia "Direm tota la veritat sense repós".

Espero que algú es disculpi i em demani perdó

Espero que tot ens vagi bé

Espero que ens poguem desempallegar del mamarracho

Espero que els meus germans trobin feina

Espero que aviat sortim de la crisi

RUPTURA/ REFORMA

Durant els darrers mesos de 1976, en aquest país es va viure el dilema RUPTURA/ REFORMA. Havíem deixat enrere una llarga dictadura i s'havien de posar les bases de la democràcia. Aquesta època és coneguda com la Transició.

Si ens fixem en el cas català, entre els rupturistes d'aquell temps hi havia el gruix de l'oposició antifranquista. Estava agrupada dins d'aquella plataforma anomenada Assemblea de Catalunya, integrada per moltes tendències polítiques (els comunistes del PSUC, socialistes, nacionalistes). Per la seva part, el bàndol reformista comptava amb els moderats del franquisme reconvertits en demòcrates, com Carles Sentís o Juan Antonio Samaranch. Finalment hi va haver un pacte d'estat que va desembocar en el Pacte Constitucional de 1978.

Els darrers mesos de 2013, enmig d'un indefinit procès sobiranista comandat per Artur Mas, es perfila una altra transició amb la presència de rupturistes i de reformistes. Ara els rupturistes volen la independència i els reformistes volen un estat federal, confederal o simplement autonòmic. Els rupturistes actuals són CDC, ERC, CUP i la nova Assemblea (Nacional) Catalana, mentre que els reformistes del present són UDC, PSC, IC, PP i Ciutadans.

Ja diuen que la Història és cíclica. Torna el dilema RUPTURA/ REFORMA. Potser la gran diferència és que abans els dos bàndols volien arribar a un lloc similar, un escenari de convivència democràtica. I ara, en canvi, els dos bàndols aspiren a models d'estat molt diferents (estat independent, estat federal, estat confederal o estat autonòmic). 

Esperem que tot plegat es resolgui amb un nou pacte més satisfactori per a Catalunya.

VIURE BÉ, VIURE MILLOR

Avui celebrem la Diada de Catalunya. Enguany arriba marcada per la Via Catalana, una iniciativa promoguda per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). La Via Catalana o Cadena Humana per la independència és un gest que fa pensar en conceptes com solidaritat, germanor, fer xarxa, proximitat, complicitat, treball en equip.

La imatge, de ben segur, serà impactant. Però més enllà de l'estètica, de la forma, el que ens importa és el fons de la qüestió. La Cadena reivindica la independència de Catalunya o l'estat propi (en llenguatge convergent).

En els darrers dies hem sentit de tot. Hi ha partits polítics que hi participen, d'altres que donen llibertat als seus militants per a participar-hi i d'altres que no hi participen. Alguns d'aquests partits, entitats o institucions han demanat que hi hagi una gran participació i han insistit que la Cadena està oberta a tothom.

Però com es pot aconseguir una participació total, absoluta, completa, unànim, massiva, insòlita, abassegadora, espaterrant? Doncs podem buscar un objectiu encara més engrescador que la independència i/o el dret a decidir. Vies alternatives: la Cadena pel dret a viure bé, la Cadena pel dret a viure millor, la Cadena pel dret a ser feliç, la Cadena pel dret a digerir tres vegades al dia, la Cadena pel dret a tenir una vida sexual satisfactòria.

Perquè no ens engayem. Això és el que vol tothom. Tant els independentistes com els no independentistes, tant els de ciències com els de lletres, tant els de dretes com els d'esquerres, tant els del Bar$a com els del Madriz, tant els heterosexuals com els homosexuals, tant els verdians com els wagnerians, tant els vegetarians com els carnívors, tant els abstemis com els cervesers, tant els fans dels Beatles com els dels Stones, tant els de Zara com els de Mango, tant els artistes figuratius com els abstractes, tant els lectors de Pla com els d'Espriu, tant els oients del Basté com els de la Terribas, tant els creients com els ateus, tant els de Blackberry com els d'I Phone, tant els d'Apple com els de Microsoft, tant els taurins com els antitaurins, tant els admiradors de Serrat com els de Llach, tant els del sud com els del nord.

Bona Diada i visca Catalunya!

LA CONDICIÓ HUMANA

Des de fa molt de temps sento a parlar de la condició humana. És una expressió, si més no curiosa, que normalment s'utilitza quan algú ha comès una falta o un delicte. Diem "ja se sap, la condició humana l'ha empès a cometre el delicte o la falta". I així ens quedem més tranquils, perquè trobem un motiu o una justificació que expliquen la malifeta.

Em pregunto per què la fotuda expressió no s'aplica més sovint a les bones accions d'algú o a les bones pràctiques en general. La suposada condició humana, el fet de ser una persona o un ésser humà, també implica fer el bé. Per tant, fóra bo sentir l'expressió en casos de solidaritat, generositat, modèstia, educació, estalvi, honradesa o quan la gent diu la veritat.

Hi ha una altra expressió semblant que em treu de polleguera: "aquest noi/noia és molt humà/humana". Només faltaria! Oi que no és un animal? Doncs llavors no cal que diguis que és "molt humà". Si el que vols dir és que X o Y és una bona persona, que té bon cor i que es preocupa pels altres, aleshores digues-ho clarament.

Durant la Història han existit milions de persones i totes han estat humanes. Algunes de les més perverses, com Neró, Calígula, Hitler, Stalin o Pol Pot, en tant que persones, no foren menys humanes que tots nosaltres. I per tant, un dels personatges històrics amb més bona fama, el rei Martí l'Humà, hauria de dir-se Martí el Bo o Martí el Generós, però no l'Humà.

LLUITES PEL PODER

Escolto el mateix cada dia: Bárcenas per aquí, Bárcenas per allà... Mentrestant Rajoy no parla clar, Aznar i Esperanza parlen massa, molts d'aquí no parlen de Millet.

Els socialistes catalans també parlen, cadascú va a la seva, cada cop són menys i mal avinguts: federalistes, catalanistes, independentistes...

Els convergents i els d'Unió tampoc s'aclareixen entre ells. 

Tot això pel que fa als grans partits corruptes. Pel que fa als partits petits, hi ha altres casos de lluites internes com el d'ERC, que ara semblen molt units però que no ho han estat mai abans (des de Macià vs Companys fins a Carod vs Puigcercós).

En resum, molta xerrameca parlamentària i als mitjans de comunicació que no serveix per a res. Sols és una lluita per a posicionar-se, sols és una lluita pel poder dins dels partits. Lluites dins dels partits i entre els partits.

Us deixo amb un blues que il·lustra lo dur que és tot plegat...

Silenci, si us plau!

Avui en dia no valorem el silenci, hi ha un menyspreu generalitzat envers el silenci. Per tant, les persones silencioses, taciturnes i de poques paraules estan escassament valorades per la societat. Se'ls titlla d'avorrits i fins i tot de mal educats. ¡Craso error!

Sovint omplim els silencis absurdament. Preferim parlar del temps abans que quedar-nos callats, com per exemple a l'ascensor. I això passa perquè davant de la gent ens incomoda el silenci.

Us explicaré la meva experiència al voltant d'aquest tema. Conec dos casos oposats, dues persones radicalment diferents. L'una, la veïna d'abans, una persona silenciosa, que quan et veu quasi no parla. L'admiro. És una persona educadíssima, cívica, ho demostrà amb escreix quan érem veïns (mai feia soroll). L'altre cas, la vigilant que he de suportar a la feina, una mal educada, cridanera, mal follada, mal girbada, pesada, mal parlada, que omple els silencis grollerament. No sap estar-se callada, això sí que és mala educació!

Les persones silencioses també solen tenir una gran vida interior, són reflexives, pensen el que diuen, són analítiques. En canvi, les que parlen pels descosits tenen moltes més possibilitats de cagar-la i de fer el ridícul.

Adiós, don Alfredo

Alfredo Landa, uno de los últimos representantes del cine español de siempre, nos ha dejado a los 80 años. El actor navarro participó en innumerables películas e incluso dio nombre a una época: el landismo. Aún se le recuerda más por esa época cómica, en la que encarnaba al macho ibérico de 1'60m, que por su época seria de actor consagrado, especialmente a partir de Los santos inocentes, donde según Miguel Delibes, Landa "habla con la mirada".

Hay dos películas de su primera época que me gustaría reivindicar por su calidad, por su validez y también por su vigencia: Vente a Alemania Pepe y No firmes más letras cielo. En la primera vemos la cruda realidad del emigrante español pluriempleado en Alemania, mientras que en la segunda Alfredo Landa es una víctima de la mujer, de la suegra, de la computadora y sobre todo de la sociedad de consumo.

¡Hasta siempre, don Alfredo!

TOTS PAGUEM LA CACERÍA

Barbara Rey, López Vázquez i Sazatornil a La escopeta nacional

"Tothom és igual davant la llei (menys jo)" el rei va dir no fa gaire temps. Avui han imputat la seva filla Cristina per malversació de fons públics i jo em pregunto: aquesta família no fa dècades que malversen fons públics? és veritat que ens representen? realment serveixen per alguna cosa?

Com dirien en castellà, al rey le crecen los enanos des de la imputació del seu gendre Iñaki Urdangarín en el cas Nóos, passant per la famosa cacera de paquiderms i acabant pel descobriment de la seva amiga-amant-put.... alemanya (les caceres i les amants, tot sigui dit, dos elements habituals en els reis des de sempre). Aquest país cada vegada s'assembla més a l'Espanya de La escopeta nacional.

You were fabulous

Avui haguès fet 70 anys. Era un home reservat, discret i més aviat introvertit. Un artista tranquil, místic, enamorat d'aquella joia de la corona i de la seva gent. I sí, un gran guitarrista i una quarta part del grup més gran de tots els temps. Aquest senyor de la música es deia George Harrison.

Ell va introduir el so del sitar i de la tabla al rock, gràcies a les seves composicions angloíndies (The inner light, Within you without you, Love you to). També va crear peces d'antologia com Something i d'altres amb forta crítica social i perfectament vigents com Taxman o Piggies.

Després dels Beatles va seguir fent bones cançons (Beware of darkness, I'd have you anytime, Blow away, Give me love, Got my mind set on you) i va participar en aquella superbanda anomenada els Travelling Wilburys.

Ara segur que continua fent bona música al costat de John Lennon, Roy Orbison i Ravi Shankar.

Descobriu Espriu

2013, any Espriu. Aquí teniu una aproximació al personatge públic Salvador Espriu. Poeta excels, poc rialler i patriota amb dos collons. En aquesta entrevista de 1976 (el cos de Franco encara era calent), s'atreví a parlar de la Nació catalana (3'02")...