QUATRE NOTES MUSICALS

Manel i Els Amics de les Arts, són els grups del moment. Barbes espesses, indumentària de "modernillo", un gos a l'escenari, una guitarreta ridícula, modèstia excessiva en públic, posats de nens bons, lletres molt toves i en definitiva, POCA INNOVACIÓ, és la característica d'aquests gups. Què és tot això? De què van? I el més preocupant: per què tenen tant d'èxit? (inclús fora de Catalunya!)

Els Manel podrien haver-se quedat "Al mar" i tots contents, que com a primer hit estava bé, però el que ha vingut després...

Diuen que admiren els Beatles, "El setè cel" de Jaume Sisa i "L'home que ens roba les novies" d'Albert Pla. Tenen bon gust; però també un talent escàs i mai aconsseguiran discos tan transgressors com "Dioptria" (Riba) o "Qualsevol nit pot sortir el Sol" (Sisa), fruits d'una bona formació folk, d'una bona adaptació al rock i d'un surrealisme portat a l'extrem, a més, en una època de censura franquista. La Nova Cançó dels seixanta i setanta, també va donar algun artista universal, com Joan Manuel Serrat.

Més tard, els noranta, va aparèixer l'anomenat "rock (en) català", amb Sopa de Cabra, Sau, Lax'n'busto, Els Pets o Sangtraït, com a grups més emblemàtics. Tots ells van sorgir espontàniament i sí eren un producte innovador, per bé que als setanta ja havia existit el "rock laietà", un so de fusió a l'estil del jazz-rock que estava de moda en aquells temps, combinat amb essències mediterrànies, la salsa o la rumba.

Ara, crec que els Manel i Els Amics de les Arts s'han aprofitat del camí que han marcat Antònia Font (un grup que ha quedat eclipsat) o Roger Mas, un altre creador heterodoxe, lliure, inclassificable i un vocalista portentós, magnífic.

Llarga vida als transgressors, als inconformistes, als innovadors, al rock and roll, als galàctics i als "boletaires" Sisa, Riba, Pla, Portet, Mas i per suposat, en Franco Battiato, el més gran de tots.

L'OVELLA NEGRA

El novembre del 2008, un afroamericà anomenat Barack Obama, va ser escollit president dels Estats Units d'Amèrica. Un negre a la Casa Blanca! -va exclamar mig món-.
Obama era "la gran esperança negra", per un món convulsionat per mil i un problemes i sobretot per una Crisi, que aleshores ja preocupava molt tothom.

Avui, el maig del 2011, el president del somriure encisador i del posat atlètic, el president demòcrata, el president compromès amb una altra forma de fer política, el president que VA GUANYAR EL PREMI NOBEL DE LA PAU, ha fet assassinar Osama Bin Laden.
Barack Obama ha demostrat que és, com diuen en castellà, "lobo con piel de cordero". Obama és l'ovella negra i per tant, no és gaire diferent del seu predecessor, George Bush.

L'assassinat de Bin Laden s'inscriu en la Guerra Global contra el Terrorisme, una guerra que va començar Bush després dels atemptats de l'11-S del 2001. No vull caure en l'antiamericanisme fàcil que ens envolta. Tot el contrari, perquè els EUA, com a superpotència mundial, han de donar exemple i Obama, hauria de ser coherent amb la forma de fer política que va prometre. Crec que Bin Laden s'hauria d'haver sotmès al veredicte de la Justícia, tal com va fer Saddam Hussein. La pena de mort és un altre debat, que ara és millor deixar de banda.

Per acabar, em pregunto si és ètic el crim que ha autoritzat Obama i sobretot, si ha estat intel·ligent, tenint en compte l'amenaça del terrorisme islamista, que ja han patit moltes ciutats d'Occident.

PAVEROS

El gran escritor Josep Pla, en una célebre entrevista televisiva que concedió a Joaquín Soler Serrano, habló de un colectivo barcelonés, que es la antítesis de la gente humilde y sencilla: los paveros.

El término "pavero" procede de un ave, el pavo. Pero, ¿qué es un pavero? Pues no es más que un espécimen humano, sobre todo carente de sentido del ridículo y envidioso. Además, es arrogante, fanfarrón, prepotente y estirado.
El pavero cree que es un ser muy brillante. Se escucha cuando habla. Alardea de una vida social agitada, intensa, con la agenda siempre llena de compromisos.

Este "pájaro" puede lucir varios plumajes. El más alocado, muestra la pluma sin ningún pudor. El afrancesado es insoportable, debido a su mirada por encima del hombro y a un acentuado complejo de superioridad. Y luego están los "paveros reales", pertenecientes a una familia muy conocida del país. Éstos últimos son privilegiados, viajeros y viven en jaulas doradas. Que nadie se lleve a engaño: NO SON CAMPECHANOS, NI SENCILLOS, NI MUY DE SU TIEMPO.

Volvamos a Josep Pla y a Barcelona. Aquí tenemos un pavero de tomo y lomo: Joan Laporta. ¡Al loro! Sólo se trata de un abogado del montón, convencido de ser el Mesías de Catalunya. Tiene un afán de protagonismo fuera de lo común y se apunta a todas las fiestas. La última, la de la alcaldía de Barcelona.

Y para que nadie me acuse de enfermo anticulé y/o anticatalán, otro ejemplo (ibérico): José Mourinho, el fantoche, engreído, chuloplaya y perdonavidas entrenador del Real Madrid; pero en realidad un gran actor, igual que muchos agentes comerciales.