DESPERTAFERRO

Catalunya s'havia convertit en una cosa petiteta, gordeta, lletja i malalta.

La nova religió, el culerisme, havia substituït totes les altres. A Catalunya només es parlava del Bar$a. A la ràdio, a la televisió, als diaris, al carrer, al bus, al tren, al metro, a la feina, a l'escola, al Parlament, al bar, a les botigues, a les cases, als prostíbuls, a les lògies, a l'església...

El culerisme, més que una religió, ja era una malaltia. La contreien sobretot els immigrants, perquè es pensaven que així eren tan catalans com els autòctons. Els malalts de culerisme també patien madriditis, una altra patologia la qual culpava Madrid de tots els mals que afectaven Catalunya.

Els malalts de culerisme i de madriditis, també acabaven sent portadors del VNC (Virus Nacionalista Català), que els feia viure en un estat permanent de deliri. Creien que els catalans eren uns éssers fantàstics, superiors, una mena de poble escollit, dotat de totes les virtuts imaginables: intel·ligència, bellesa, bondat, riquesa, cultura...

La crua realitat era que Catalunya cada vegada estava més malalta i empobrida. Ningú pensava en l'altíssim número d'aturats, en les retallades a tort i a dret o en l'índex elevadíssim de fracàs escolar. El poble només es mobilitzava per demanar que Pep Guardiola renovés any a any, o si fos possible, de per vida.

Pobra Catalunya! Què baix que havia caigut! Una terra que havia donat fills il·lustres com Gaudí, Dalí, Boadella, Capri, Sisa, Pla, Tarradellas, Martí Pol, Verdaguer, Espriu, Rodoreda o Mary Santpere, ara només produïa nois que jugaven a pilota...

Ja no la reconeixia ni la mare que la va parir!!