Les avantguardes artístiques del segle XX, que van popularitzar els Picasso, Braque, Duchamp, Pollock, Miró o Tàpies, van quallar molt a casa nostra. Aquestes avantguardes es van caracteritzar per l'exaltació de la deformitat, és a dir, per anar a la contra de l'art acadèmic figuratiu realista i fàcilment comprensible. També podríem parlar del gust per la lletjor, la imprecisió, la improvisació i per la utilització de materials de rebuig.
Tanmateix una gran part dels artistes avantguardistes van combregar amb les idees àcrates, marxistes leninistes i inclús nacionalistes. Qui va gosar apropar-se a les idees dretanes o conservadores, cas de Salvador Dalí, va rebre el menyspreu sistemàtic per part de la intel·lectualitat avançada.
Han passat molts anys i seguim igual. Estem instal·lats en la imprecisió, enredats en un procés que no comprenen ni els seus impulsors perquè no saben on volen arribar (Buenafuente dixit). Estan oferint un espectacle indescriptible. Però el nacionalisme ja ho té això: tendeix a les idees vagues i buides de contingut, com la idea de nació, que ningú sap definir què és exactament. Tampoc s'entèn per què es presenten a unes eleccions per separat dos partits que defensen quasi el mateix. Han superat amb escreix allò que recordava Tarradellas: en política es pot fer de tot menys fer el ridícul.
A l'últim debat electoral hi va haver un candidat nacionalista que no volia sentir a parlar de pantans. El nacionalisme és metafísic, és abstracte com la religió. El nacionalisme és una religió, com també ho va ser el comunisme: és una qüestió de fe. El que compta és la fe en Catalunya, com si fos un ens abstracte, com si fos Déu. Woody Allen, reconegut ateu, deia que preferia el ventilador abans que Déu. Perquè el ventilador li feia més servei. Per això aquell candidat sagristanesc deia que era millor parlar de Catalunya abans que de pantans.
Voleu fer el favor d'aclarir-vos d'una vegada, per l'amor de Déu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada