Manel i Els Amics de les Arts, són els grups del moment. Barbes espesses, indumentària de "modernillo", un gos a l'escenari, una guitarreta ridícula, modèstia excessiva en públic, posats de nens bons, lletres molt toves i en definitiva, POCA INNOVACIÓ, és la característica d'aquests gups. Què és tot això? De què van? I el més preocupant: per què tenen tant d'èxit? (inclús fora de Catalunya!)
Els Manel podrien haver-se quedat "Al mar" i tots contents, que com a primer hit estava bé, però el que ha vingut després...
Diuen que admiren els Beatles, "El setè cel" de Jaume Sisa i "L'home que ens roba les novies" d'Albert Pla. Tenen bon gust; però també un talent escàs i mai aconsseguiran discos tan transgressors com "Dioptria" (Riba) o "Qualsevol nit pot sortir el Sol" (Sisa), fruits d'una bona formació folk, d'una bona adaptació al rock i d'un surrealisme portat a l'extrem, a més, en una època de censura franquista. La Nova Cançó dels seixanta i setanta, també va donar algun artista universal, com Joan Manuel Serrat.
Més tard, els noranta, va aparèixer l'anomenat "rock (en) català", amb Sopa de Cabra, Sau, Lax'n'busto, Els Pets o Sangtraït, com a grups més emblemàtics. Tots ells van sorgir espontàniament i sí eren un producte innovador, per bé que als setanta ja havia existit el "rock laietà", un so de fusió a l'estil del jazz-rock que estava de moda en aquells temps, combinat amb essències mediterrànies, la salsa o la rumba.
Ara, crec que els Manel i Els Amics de les Arts s'han aprofitat del camí que han marcat Antònia Font (un grup que ha quedat eclipsat) o Roger Mas, un altre creador heterodoxe, lliure, inclassificable i un vocalista portentós, magnífic.
Llarga vida als transgressors, als inconformistes, als innovadors, al rock and roll, als galàctics i als "boletaires" Sisa, Riba, Pla, Portet, Mas i per suposat, en Franco Battiato, el més gran de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada