Dissolució

Els que em coneixen des de fa temps saben que sóc un perico de cap a peus, tot i que, la veritat és que he deixat de ser seguidor del RCD. Espanyol de Barcelona perquè ja no segueixo el futbol com abans.

Aquest distanciament ve de lluny, no és d'ara que anem els útims de la Lliga amb un punt. El distanciamnet cap al meu club crec que va començar fa uns cinc anys i possiblement per cap motiu concret. Devia ser allò que es diu dels cicles vitals. O sigui, que arriba un moment que et canses d'una cosa i t'interessa més una altra.

L'Espanyol sempre ha tingut una història complicada, plena de convulsions. I no ens enganyem: la culpa és nostra i de ningú més. De les maleïdes famílies del club, que han dirigit la institució des del principi amb polítiques força equivocades. Sí, les famílies de l'Espanyol, una mena de coto cerrado com diuen en castellà, que s'han carregat el club a base de malvendre jugadors, de comprar encara pitjor, de deutes i més deutes...

La última mala jugada del Consell ha estat no escoltar el clam de la graderia, d'una afició cansada de disgustos que no es mereix un president amb cara de psicòpata. Sí, aquest president sembla que vol resistir a la trinxera i avui ha anunciat que no té cap intenció de deixar el càrrec.

L'única solució, la sortida més digna que hi veig és que a la propera assemblea es dissolgui la institució. Amics pericos: com deia la cançó, The dream is over.